La vida
No hi ha una definició concreta de vida, el científics tenen diferents definicions, com la de “la vida es desequilibri” que indica que res té una veritat absoluta , és diu que més, que no sols està formada per matèria i energia, ja que necessita fer servir diversos mecanismes per adaptar-se a les variacions de les condicions ambientals, és l’anomenada evolució
L’origen prové d’èpoques passades del nostre planeta, basades en el carboni i l’aigua:
El carboni format per una nebulosa, sorgeix de l’interior de la terra, es va acumular en la formació del planeta,els essers vius assimilen aquest carboni.
L’aigua que forma la major part de la terra, és diu que no hi és des de un principi ja que la proximitat amb el sol impedia la seva condensació, la hipòtesi de la procedència de l’aigua és bassa en el xocs d’uns asteroides que la portaven d’una orbita més extensa.
L’escenari per a la vida pel qual apareix està ben definit, un interior molt calent, volcànic, els quals quan és van originar, el primers organismes es van adaptar a els espais càlides. Una atmosfera densa sense oxigen en un planeta oceànic.
L’experiment clau va ser el de Stanley Miller, que va sintetitzar aminoàcids, a partir d’amoníac, vapor d’aigua i metà, que eren gasos de l’atmosfera primitiva. Va simular l’atmosfera per intentar crear elements i essers vius: No va aconseguir crear vida , però si va tenir un gran valor històric.

A part de la definició expressada anteriorment, per norma general, el concepte de vida està definit com l’estat entremig entre el naixement i la mort sense tenir mai una definició exacta, perquè s’utilitza de diferents formes i dona peu a ambigüitats, com la vida extraterrestre que també forma part d’un dels apartats d’aquest el nostre treball d’investigació

La Terra és segons totes les investigacions conegudes fins ara, l’únic lloc conegut amb vida, això es possible degut a la quantitat de formes de vida que hi ha al planeta, l’anomenada biosfera, que fa 3.500 milions d’anys va començar a evolucionar i no té un límit d’evolució marcat. És dius segons algun model científic com la teoria de Gaia, que la vida sobre la terra es possible gracies a les condicions climàtiques que afavoreixen el desenvolupament del conjunt d’espècies que la formen.












Proves de l’evolució:
La teoria de l’evolució es una explicació científica, basada en dades obtingudes per observació, que ens porta a la conclusió que l’aparició i diversificació de les espècies es un procés natural.
- Prova paleontològica:
Demostra la existència de un procés de canvi, gràcies a la presència de restes fòssils de flora y fauna extingida i la seva distribució en els estrats. Quan es comparen les restes fòssils d’organismes d’èpoques diferents es poden saber els canvis que han sofert les espècies en el temps. Al conjunt de fòssils ordenats de més a menys antiguitat que permeten conèixer la història evolutiva d’un grup se’ls coneix amb el nom de sèrie filogenètica.
Existeixen evidències clares de ponts entre dos grups d’éssers como entre els rèptils i les aus. Això es una evidència clara de la evolució des dels petits dinosaures del mesozoic i les aus actuals. Un altre exemple es la evolució dels cavalls per adaptar-se a les grans prades obertes per les quals corrien.
- Prova de la anatomia comparada:
Diferents espècies presenten parts del seu organisme constituïdes sota un mateix esquema estructural, fent visible una homologia entre òrgans. Per això es veu un origen i un desenvolupament comú durant un període de temps.
Un exemple són les extremitats anteriors dels humans, ratpenats o balenes, que tenen una estructura, desenvolupament embrionari o relació amb altres òrgans bàsicament igual.
Existeixen òrgans anomenats vestigials, que es mantenen presents a cada generació i que no realitzen cap funció, per exemple, a l’ésser humà tenim el còccix, que es la antiguitat de la cua.
- Prova bioquímica comparada:
S’han trobat semblances de caràcter bioquímic que constitueixen una de les característiques més destacables de l’escala evolutiva. Un exemple el trobem en la hemoglobina dels eritròcits; només es diferència en dotze amonoàcids entre un humà y un ximpanzé. Bàsicament presenta la mateixa estructura en tots els vertebrats

- Prova embriològica:
En totes les espècies trobem característiques ancestrals similars en el desenvolupament embrionari, i que desapareixen durant dit procés.
- Prova de adaptació:

En 1848 es va trobar una papallona a Manchester que va sofrir una mutació al color negre després de que s’adaptés al ennegriment dels troncs de bedoll produït pels fums de les fàbriques. Aquestes papallones, originàriament de color blanc, es posaven sobre els troncs amb les ales obertes, sent fàcilment detectades per les aus.
- Prova de la distribució geogràfica:

El fet de que no existeixi una presència uniforme d’espècies en tot el planeta, es una prova de que les barreres geogràfiques o els mecanismes de dispersió han impedit aquesta distribució, a pesar de que existeixin hàbitats apropiats per al seu desenvolupament, com és el cas d’Austràlia, on les guineus i els conills han estat introduïts artificialment.

- Proves de la domesticació:

Són un clar exemple evolutiu provocat en aquest cas per la mà de l’home. Les activitats agrícoles o ramaderes dels humans han proporcionat un camp d’experimentació en animals i vegetals; així, s’ha aconseguit una gran variabilitat de formes molt diferents d’espècimens ancestrals . Un exemple són els encreuaments de races entre gossos, cavalls, vaques, ovelles, gallines o plantes comestibles, sobretot cereals. Tot això es resultat de canvis evolutius controlats.






Selecció natural
És el procés que dirigeix l’evolució de les espècies, d’acord amb el darwinisme. Aquesta es la teoria evolucionista acceptada actualment.
Segons Darwin, en qualsevol població els individus són diferents entre ells. Els individus d’una població tenen caràcters que són heretables a la descendència. Així doncs, és sobre aquest conjunt de caràcters sobre els que opera la selecció natural. Els individus més ben adaptats al seu ambient tindran major descendència ja que s’adaptaran millor al seu ambient i per tant amb aquell caràcter tendirà a fer-se més freqüent a cada generació.
Així, per exemple, en el passat hi devia haver girafes amb el coll curt i unes poques girafes amb el coll llarg. Les que tenen el coll llarg arribaven més amunt per alimentar-se i alimentar-se de les fulles de les capçades dels arbres més que les que tenen el coll curt. Aleshores, les girafes de coll llarg, més ben alimentades es podien reproduir més i passar el seus caràcters a la descendència de manera que cada cop hi hagué més girafes de coll llarg fins que totes les girafes tingueren el coll llarg.
La selecció natural és la innovació central de les idees de Darwin, ja que l'evolució ja havia estat prèviament per d'altres, com Lamarck, però amb mecanismes diferents.

Selecció artificial
Es una tècnica de control reproductiu mediant la qual l’home altera els gens d’organismes domèstics i/o cultivats. Aquesta tècnica opera a sobre de característiques hereditàries de les especies, augmenta’n la freqüència amb la que apareixen certes variacions en les següents generacions. Això produeix una evolució dirigida, en la qual, les preferències humanes determinen trets que permeten la supervivència.
El terme va ser definit per en Charles Darwin en contrast al procés de la selecció natural, en el que la capacitat de propagar-se els trets depèn a les millores de la supervivència degudes a l'adaptació a l'hàbitat de l'organisme. La selecció artificial que produeix un empitjorament de l'espècie des del punt de vista humà és anomenada selecció negativa.



Charles Robert Darwin
Va néixer a Shrewsbury, Shropshire, Anglaterra el 1809 i va morir el 19 de abril de 1882 en Downe, Kent (Anglaterra).
Va ser un naturalista que va postular que totes les especies d’éssers vius han evolucionat amb el temps a partir d’un avantpassat comú mitjançant un procés de selecció natural. Aquesta teoria, la de la selecció natural, no va ser acceptada científicament fins al 1930 i ara és la base de la síntesi evolutiva moderna.
Darwin va desenvolupar el seu interès en la història natural mentre estudiava medicina a la Universitat d'Edimburg, i posteriorment teologia a Cambridge
Va estar cinc anys de travessia a l’HMS Beagle. Allà es va erigir com un eminent geòleg, les observacions i les teories del qual donaven suport a les idees uniformistes de Charles Lyell. La publicació del seu diari de viatge el va fer famós com a autor popular.
Darwin va quedar desconcertat per la distribució geogràfica de la fauna i dels fòssils. A partir de aquí va estudiar la transmutació de les espècies i va concebre la seva teoria de la selecció natural.
Amb la publicació de L'origen de les espècies el 24 de novembre de 1859, Darwin va poder establir l'evolució per descendència comuna. Va examinar l'evolució humana i la selecció sexual a La descendència de l'home i sobre la selecció en relació amb el sexe, seguit de L'expressió de les emocions en els homes i els animals. La seva investigació sobre les plantes va ser publicada en una sèrie de llibres i en l'últim, examinava els cucs de terra i els seus efectes al sòl.[
Darwin va tenir un gran reconeixement quan va morir. Va ser una de les cinc úniques persones del segle XIX que no pertanyien a la reialesa en rebre un funeral d'estat, i va ser enterrat a l'abadia de Westminster.

Jean-Baptiste Lamarck
Jean-Baptiste-Pierre-Antoine de Monet, cavaller de La Marck, va néixer l’1 d’agost de 1744 i va morir el 18 de desembre de 1829.
Va ser un naturalista francés i un dels primers en defensar la idea de l’evolució dels ésser vius i proposar una teoria coherent sobre l’evolució de la vida a partir de lleis naturals basades en l’herència dels caràcters adquirits. També se li atribueix l’encunyament del terme biologia.
L’any 1809, es va publicar la seva obra principal, Filosofia zoològica. Curiosament, aquesta data coincideix amb el naixement de Charles Robert Darwin.









Extincions:

Les grans extincions
Primera extinció: es va donar fa uns 435 milions d'anys (paleozoic -era primària). Es creu que la causa fou una llarga glaciació que quasi acaba amb la vida marina, alguns peixos varen sobreviure i els invertebrats pagaren un fort tribut.
Segona extinció, extinció massiva del Devonià superior: fa uns 367 milions d'anys (Devonià). Desapareixen un gran nombre d'espècies de peixos i el 70 % dels invertebrats marins.
Tercera extinció, extinció permiana: es donà fa uns 245 milions d'anys (entre la era primària i secundària). Fou la més letal de totes; van desaparèixer el 90% de les espècies marines i terrestres, el 98% dels crinoïdeus, 78 % dels braquiòpodes, 76% de briozous, 71% de cefalòpodes, 21 famílies de rèptils i 6 d'amfibis, a més a més d'un gran nombre d'insectes. Els trilobits s'extingiren.
Quarta extinció: fa uns 210 milions d'anys (Triàsic). Desapareixen el 75% dels invertebrats marins i s'extingeixen els rèptils amb caràcters mamiferians, donant pas als dinosaures.
Cinquena extinció, extinció del Cretaci - Terciari: la més famosa, fa uns 65 milions d'anys. Es produeix l'extinció dels dinosaures i ammonits. Els mamífers s'estenen pels espais terrestres i els peixos s'apoderen dels mars.
Causes de les extincions:

Anòxia: falta d’oxigen a l’aigua marina
Efecte domino
Vulcanisme – escalfament –anòxia – extinció massiva


Els orígens de l'ésser humà. La teoria de l'evolució.
Durant segles es va intentar explicar l’origen del món i de l'ésser humà mitjançant mites i llegendes.
En el segle XIX, les idees i les investigacions d'alguns científics van permetre d'iniciar el canvi cap a una explicació científica que ha desvetllat moltes de les incògnites sobre aquestes dues grans qüestions.
El naturalista Charles Darwin va formular la teoria de l'evolució en l'obra “L'origen de les espècies”, publicada el 1859. Gràcies a l'observació de la natura i de restes fòssils, és a dir, de restes d'animals i plantes incrustats en les pedres ara fa milions d'anys, Darwin va demostrar que el món dels éssers vius no és estàtic, sinó que canvia constantment.
Darwin explicava el canvi de la manera següent:
- Els individus d'una mateixa espècie no són tots exactament iguals, dins de les espècies hi ha una gran variabilitat.
- Els individus que s'adapten més bé al medi ambient (per exemple, els que pel seu color es camuflen millor de cara ais depredadors) són els que sobreviuen i es reprodueixen més. La natura fa, doncs, una selecció natural, és a dir, elegeix les característiques que permeten als individus de sobreviure i reproduir-se.
Charles Darwin (1809-1882) va participar en una expedició científica a bord de la nau Beagle amb el propòsit d’elaborar mapes de les costes d’Amèrica del Sud per a la Corona britànica.
Durant els cinc anys que va durar el viatge, Darwin va poder recollir dades sobre les espècies animals i vegetals de la zona, i també de fòssils d’animals i vegetals extingits. La publicació de “L'origen de les espècies” va ser el resultat de les observacions que va realitzar en aquell viatge.
La teoria de Darwin es va enfrontar al rebuig dels qui opinaven que aquestes idees sobre l'origen dels éssers vius no eren compatibles amb una concepció religiosa de la vida.
Els creacionistes interpretaven textualment les Sagrades Escriptures, afirmaven que tots els éssers vius van sorgir per un procés de creació divina i que no havien patit cap modificació considerable. Si certes espècies s'havien extingit era a causa d'algunes de les catàstrofes que descriu la Bíblia.
La teoria de Darwin no va poder explicar el perquè de la variabilitat dins les espècies ni com es transmetien els trets favorables d'una generació a una altra.
Al cap d'uns anys, els estudis de Gregor Mèndel (1822-1884) sobre l’herència dels caràcters, que van ser el punt de partida per a les investigacions de genètica posteriors, van donar la resposta a aquestes qüestions.
L'evolució de l'ésser humà.
De la espècie més antiga a la més moderna són:
Australopitecs, són els més nombrosos d'aquests fòssils. Si bé dins del grup existeixen moltes variants, es pot dir que es tracta d'éssers d'aspecte molt primitiu en els quals es barregen els caràcters humans i els simiescos.
Uns dels exemplars més antics d'australopitecs apareguts recentment a Etiòpia es remunten a fa 4.000.000 d'anys (afarensis), 3.000.000 (robustus), 1.600.000 (africanus) i s'accepta per als més moderns una antiguitat de 500.000 anys.
Les seves característiques més comuns són:
Bipedisme per la forma de la pelvis.
Capacitat craniana 600 cm3
Hàbitat la sabana africana.
Viu en bandes petites.
Alimentació omnívora i possiblement carronyaire
Homo habilis, els primers fòssils apareguts, van ser al barranc d'Olduvai (Tanzània), on ja s'havien descobert restes d'australopitecs, presenten un caràcter més «humà» que aquestes i han rebut dels seus descobridors, els esposos Leakey, amb una antiguitat d'1.800.000 anys, capacitat craniana de 700 cm3 mandíbula i mà més semblants a les de l'Homo sapiens que les dels australopitecs. Segons molts especialistes, aquests fòssils ja pertanyen al gènere Homo i, per tant, difereixen clarament dels australopitecs degut a les restes culturals trobades:
Eines de pedra: Choppers, còdols treballats per una cara, per obtenir una part tallant.
Proteccions del vent, això implica una modificació de l’hàbitat.
Capacitat per articular paraules
Cacera de forma col·lectiva
Homo erectus. Aquests fòssils humans tenen dates realment allunyades de nosaltres (un milió d'anys per als més antics, uns 500.000 per als més moderns). Aquí també es troben tipus diferents de fòssils humans que han estat agrupats amb el nom comú d'Homo erectus. El conjunt més nombrós és el format per les restes extretes a partir de 1923 de la cova de Zhouloutian (prop de Pequín). Aquest tipus humà va ser anomenat Sinanthropus pekinensis i presenta aquestes característiques:
- Talla semblant a la mitjana actual.
- Capacitat craniana d'uns 1.000 CM3.
- Grans arcs supraciliars.
- Mandíbula molt robusta.
- Dentició semblant a la de l'Homo sapiens, però no idèntica.
Presenten caràcters semblants al Sinanthropus uns altres fòssils apareguts, a Java (Pithecantropus erectus), a Algèria (Atlanthropus mauritanicus).
Homo sapiens neanderthalensis, amb una antiguitat que oscil·la entre uns 100.000 anys, els més antics, i uns 30.000 els més moderns. Es tracta de restes humanes que presenten les diferencies físiques següents respecte al tipus humà actual:
- Estatura més baixa d'1,55 m (actualment la mitjana és d'1,65).
- Capacitat del crani semblant a la de l'Homo sapiens (1.450 cm3 però amb certes diferencies de forma (front enfonsat, absència de barra, arcs supraciliars molt sortits, etc.).
Els primers fòssils d'aquest grup que van ser estudiats van aparèixer a Europa (l’Homo sapiens neanderthalensis), si bé més endavant es van descobrir fòssils semblants a diversos llocs d'Euràsia i d’Àfrica.
Homo sapiens sapiens. Els fòssils humans més moderns que es coneixen presenten uns caràcters físics pràcticament idèntics als de l'home actual. Aquests fòssils ja apareixen diferenciats en distants races, les mes conegudes de les quals són les descobertes a Europa (raça de Cromanyó, de Grimaldi, de Chancelade, etc.). Totes han estat sempre incloses dins l'actual grup humà: l’anomenat pels naturalistes Homo sapiens sapiens. Els més antics d'aquests fòssils es remunten a uns
40.000 anys enrere.
L'ésser humà actual pertany a l’espècie Homo sapiens sapiens.

Vida fora de la terra:
L’afició viatgera de l’esser humà s’ha accelerat en la nostra espècie. De moment ens ha portat fins a la lluna (1969) i ven aviat a mart.
En altres planetes com podria haver-hi a mart hi podria haver vida, bacteris em els sistemes hidrotermals i al subsòl
Que hi haurà mes allà del sistema solar?